Una nit de febrer: Taronges, sang i argent...

Doncs si, hui comencem amb recepta ideal per explicar que ha sigut aquesta primera setmaneta de febrer de 2006.
Comencem amb les taronges... De taronja, és el primer esmorzar que he fet al 2006, després d'una nit de festa i gresca amb Amaia, Jordi, Xavi, Eduard, Carla, Aleix, Laura, Anna, Sandra, Joan, Emi, ... a Sweet Café, Aire i sobretot, Arena... Feia gairebé un any que no sortía pas de festa per Barcelona. I ho vaig passar molt bé. Vam riure bastant i sobretot, vam gaudir ballant. Em vaig trobar amb un ex, que després de passar per un accident de cotxe ha fotut un canvi físic impressionant. I també crec de caràcter. Jo no em ficaría pas en un cuarto oscuro, però la meua sorpresa va ser veure com ell sortía del de Arena... U_U

I perquè parlem de sang? Doncs, de sang parlem perque s'em va quedar glaçada l'altre dia veient Zzaping i sobretot, en el moment que el presentador de l'espectacle em va "tirar els trastos en directe"... Vam pixar-nos de riure, sobretot amb els esquetxos. També s'ha gelat la sang amb missatges que he llegit per internet, bastant homòfobs i sobretot, el tema de la caricatura d'Alà... Això és molt heavy...

I per acabar bé la setmana, parlem d'argent. Doncs si, l'argent s'ha ficat en la meua vida. Després de plantar a la Lú-lú en l'examen, m'alegro de saber que encara tinc el suficient autoestima per continuar lluitant pel que vull. També, l'argent s'ha plantat a la meua vida, sabent que tinc uns amics genials amb els que puc confiar i sobretot, parlar tranquilament de les meues pors.

Petons

Réquiem Matemàtic

Nit abans d'un examen: La matriu LU-LU!!!

Doncs si, senyores i senyors, ens trobem en una nit crucial d'aquestes que no poden ser pitjors. Demà serà dia 31 de Gener de 2006 i faltaren només 7 dies per la data tràgica i també serà el final dels examens de Gener. Perfecte! Doncs, a l'hora he de estar nerviós, deprimit i feliç a l'hora... Coi, que díficil són les cosses ací a Barcelona!!! A Galiza no passaven estes cosses. Potser per que anava a 3r de la EGB i no tenia pas la possibilitat d'engegar a la merda un semestre sencer amb un examen. Però bé...

Aquest examen amb la més que recautxutada matriu LU (o Lú Lú) on fem mitosi a un conjunt de números... Aix, la vida és bonica i complicada... Doncs bé, demà parlarem si la Lú Lú m'ha donat carbasses o no... Esper que no...

Réquiem Matemàtic

Nit rera nit: Amor, amor... Amor a primera ¿pista?

Qui no s'enrecorda del famós concurs català Amor a primera vista? Si, aquell concurs tant pastelós on l'Alex Casanova i la Montse Guatllar donaven l'oportunitat de conèixer l'amor de la teua vida, en un programa de la TV3. Doncs bé, hui he fet memoria d'aquella època, en la que només veia el programa en els estius a Cornellà. Aixxx, aquells maravillosos anys. Però clar, el tema de l'amor a primera vista em sembla una mica agosarat. No crec que et puguis enamorar d'una persona a primera vista. Els amors plàtonics van morir fa molt de temps. Ara existeixen els amors melònics, sandriatics, aranjàtics... (Quines bajanades que estic dient).

Però bé, és ben cert que molta gent jove, d'aquestes que encara van a l'institut, parlen d'amors a primera vista a les tardes de discoteca, quan només s'han vist uns momentets en la pista de ball. O sigui, un amor a primera pista d'aquells que en deu dies t'has acabat cansant de que et donés la brasa amb les perdudetes al mòbil i amb els mals de caps continus de que mai podeu quedar. Gent, espabileu-vos que la vida són dos dies i els amors han de ser treballats...

Réquiem Matemàtic

Una nit com qualsevol altra: Nothing is real but the pain

Com ja sabeu els que em llegiu (cal dir que molts de vosaltres, sou gent de França, que us agraeixo tot el suport que m'heu donat), els meus posts sempre representen nits. I perquè són nits? Perqué des de que vaig fer els 16 anys, he viscut més les nits que no pas el dia. Però bé, perque posso aquest titular de Nothing is real but the pain? Doncs ara breument us faré cinc céntims...

Nothing is real but the girl és una cançó de Blondie que vaig descobrir el dia que Joan em va regalar l'últim disc dels Blondie No Exit, pel meu 17é aniversari. (També va ser el nostre primer regal de nuvis). I clar, doncs hui no ha sigut una de les nits més agradables en aquest aspecte i clar, he decidit que buscaria allò que més s'ajustés al que volia expressar. Doncs mentre treballava he escoltat la cançò dels Blondie per la radio, al dial 94.9 FM. I clar, he dit: Què és de veres el que realment és més vertader a la meua vida? La felicitat? No, és efimera. La il·lusió? Tampoc, perque ho diu ella mateixa, és només il·lusió. I clar, donant-li voltes, he vist que la única cosa que és vertadera 100% és el mal que sento dins del meu cor. Cal dir que ara mateix estic enamorat d'una persona (que no vol dir que estigui sortint amb algú) però en el meu interior hi ha un mal punyent que em recorda cada dia que hi ha algú que no hi és amb mi. Com va dir mon amic Robert: "El tiempo lo cura todo". Doncs esper que el temps deixe de donar-me aquests dolors i moments agredolços en el meu resorgiment.

Réquiem Matemàtic

Una nit de Gener: El món, tothom i la gent de Prats de Molló

Doncs bé, hui parlem de la gent en general. Després de haver aconseguit deixar la meua part negativa del 2005, enrera, comencem amb un 2006 on els protagonistes són: el món, tothom i per omplenar la plana del Blog, la gent de Prats de Molló.
Doncs bé, el món està boig. M'estic donant compte que encara que nosaltres no volguem, el món continua girant. Tothom, pensa que el món deixarà de girar pels seus problemes i car que passa, que després vénen les decepcions, perque el món ha girat i ells s'ho han perdut. Saps que es perdre't la teua festa d'aniversari o una festa amb amics, per tenir problemes al teu caparró? Doncs una cosa que sempre quedará com dolenta a la teua vida, quan podia ser un moment més de joia i de bons rècords.

Us ho dic jo, que per això porto sobre les esquenes la signal (senyal) de Réquiem D.O. (denominació d'origen). I perque ha sortit el poble de Prats de Molló? Perque ahir a la radio (no em pregunteu el dial perque no m'enrecorde) va trucar un home assegurant que s'acabava de donar compte que la terra gira sota els seus peus.

U_U Impressionant!

Réquiem Matemàtic

Nit vespertina: Els records ténen colors?

Endebades m'ho pregunto si tots els records que nosaltres tenim al nostre caparró, ténen color o no. Si conserven tots els matissos que nosaltres li donem o realment es converteixen en fotografies apagades en tons sèpia. m'encantaria descobrir-ho, perque si pensem fredament, a quina conclusió arribem? Doncs que els nostres records els pintem com ens dóna la real gana. Guardem el que ens agrada o el que ens ha marcat, però si hi ha alguna cosa que podem esborrar, l'esborrem.

Som ací... U_U

Réquiem Matemàtic

I de nou, fou Nit: L'esperança (i no pas l'Aguirre)

Doncs de nou, fou nit, com diu el nostre blog. Donant voltes al café que ara tinc davant meu a Valldoreix (si, he escrit dos posts en una mateixa "nit"), he començat a pensar en ses esperances. Hui, la meua fillola no tenía classe en Vilafranca i he aprofitat perque vagi a fer una visita als seus companys de classe en Sarrià (del curs anterior, prèvia consulta amb els directius de l'escola). Doncs l'he portada com he fet durant el temps que hem estat vivint ací i clar, molts pares em reconeixien del curs anterior. Molts d'ells m'han parat i m'han preguntat que com m'anava la vida i tot el que és fa quan veus algú que fa segles que no veus i de sobte, no tens ni la més remota idea de que preguntar-li (aixx). Però clar, tots/es em miraven. Esperaven que algú obrís la flama del gas, per fer un pet com una glà extremenya, tocant el tema cru.
Doncs si, ho han fet. Una mare, Joana, que tenia molta confiança amb mi, m'ha preguntat: Com portes el tema de la mort de Joan? Doncs, la veritat m'ha deixat una mica de pedra. Però he resorgit de les flames, com Ave Fenix i l'he respòs: el temps tot ho cura. La nena ho porta pitjor que jo, però bé. Temps aux temps. Clar, que Joana sapigués això, no implicava que molts d'ells no ho sapiguessin. Pensavem que haviem trencat o alguna cosa d'aquestes. Es cert que el dolor fa unions entre tots i totes.

Però bé pensant camí cap a la nostra llar de Valldoreix, m'he preguntat a mi mateix si l'esperança existeix i no. I jo, com a bon partidari del mite de la caixa de Pandora, crec que si. Pensa que com diu el mite: tots els mals del món es van escampar per tot arreu i només, l'esperança restà dins, com a forma de recordar-nos que sempre podem trobar en els moments més baixos, un punt de llum que ens ajudi a continuar caminant.

I com fa l'ovella negra: caminant caminant, sempre caminant...

Réquiem Matemàtic

Moltes nits després: lo somni

Encara recordo el dia que et vaig conèixer. Recordo bé com anaves vestit i fins i tot, recordo l'0lor que feies. Recordo bé la poca gent que ens veia, perque en aquells moments, el món havia quedat a les fosques. Només estavem tú i jo i voliem que aquell moment durés per sempre...

Mare meva, fa hui quatre anys que vaig conèixer a Joan i encara crec que és un somni (lo somni, que diria Bernat Metge). Però a difèrencia de l'any anterior, Joan ja no hi és amb mi. Estic al mateix lloc, on fa ja un any (el temps passa ràpid, encara que nosaltres no volguem) vaig començar el dia amb ell. Estic a Valldoreix, on ell i jo compartiem casa i il·lusions per viure i fer una vida en comú. Els últims llogataires de la casa, van marxar a cap d'any i tot continua sent igual de com ho vam deixar. Els mobles, les habitacions, tot igual. Pel que em va comentar la parella que durant els sis últims messos ha viscut en el que va ser la nostra llar familiar, han sigut molt respetuosos a l'hora de fer ús de la llar. Pensant que potser per a mi, podría ser la meua propera llar, han fet ús de les habitacions que no estaven ocupades, ací també fent ús dels seus mobles (que per això se'ls van comprar, clar). I sobretot, respectant la meua habitació i de Joan, encara que ell no hi sigui ací per veure. He passat la nit ací. Dormint al mateix llit que vaig compartir amb ell i esperant, potser, un miracle al més pur estil de Ghost.

Com podreu imaginar, hui és un dia en que la joia de fer "quatre anys" i la tristor de no poder cel·lebrar-ho amb la persona que més estimava, fa que em senti una mica marejat i fins i tot, perdut.

L'altre dia, menjant amb un amic a casa meua, vaig possar-li una cançò d'Amaral i mentres l'escoltaven no vaig poder evitar les llàgrimes. Em vaig aixecar i vaig anar cap a la cuina a netejar els plats. Doncs bé, en aquell moment va ser com tornar enrere en el temps i veure que vaig fer els últims moments abans de l'accident de Joan. Estava al treball, netejant els estris i un truc va fer que part de les peces ceramiques (fem ús d'aquestes en serveis de catering o en pastissos especials) que portava a les mans fossin a parar a terra. I l'altre dia, no va ser una excepció. Un plat dels grans es va fer bocins. M'acabava de tornar a despertar de un malson i aquest també era vertader. El malson de no tenir-te.

Perque t'estimo i t'estimaré sempre: Joan S. S. (Roc de Sant Gaietà, 7 de Febrer de 2005)